Recentment, el cercle d'amics va ser projectat per una pel·lícula- "No sóc el Déu de la Medicina".
Està ple de lloances per "Jo no sóc el déu de la medicina", i l'avaluació és tan alta que gairebé ha arribat al capdamunt de la llista de pel·lícules domèstiques d'aquest any.
És tan estrany, quin tipus de pel·lícula s'ha convertit en el major èxit a la taquilla de la pel·lícula en xinès d'aquest any en pocs dies?
Va resultar que era tan popular perquè la pel·lícula estava basada en el sensacional "cas Lu Yong" d'aquell any.
Lu Yong, que patia leucèmia mielògena crònica, va assumir el risc de substituir el tractament per medicaments genèrics indis barats perquè no podia pagar medicaments importats cars i va aconseguir efectes similars. Més tard, per casualitat, va començar a ajudar els pacients que no tenien canals per comprar compres a l'Índia. Atès que els medicaments genèrics indis impliquen una violació dels drets de propietat intel·lectual i no es poden vendre al país, la naturalesa d'aquests agents de compra es considera contraban, i les vendes també es classifiquen com a venda de drogues falsificades. Tot i que les accions de Lu Yong van ajudar a molts pacients moribunds i pobres, va ser processat per la policia i es va enfrontar a un càstig penal sever. Més de 1.000 pacients amb leucèmia mielògena crònica van sol·licitar conjuntament Lu Yong, i el cas va despertar una forta atenció mediàtica. Lu Yong es va convertir en un home decent, mentre que el fiscal es va convertir en un vilà. Sembla que l'opinió pública pot anul·lar la llei, i realment tremola amb l'opinió pública. Al final, el cas Lu Yong va acabar quan la fiscalia va retirar la demanda.
Des de l'inici de l'elecció de la pel·lícula d'aquest tema, està destinada a ser un treball a nivell fenomenal que desperti l'atenció i la discussió de tot el poble.
De sobte, em vaig irritar tant pel tema de "emmalaltir malalt", que no funcionaria si no anés al cinema.
El cinema era extremadament calent els caps de setmana, la zona d'entrades estava plena de llargues cues i els directors estaven ocupats al taulell de servei amb la cintura cap avall. Has de saber que la informació de "No sóc el Déu de la Medicina" depèn de les màquines publicitàries que t'envolten. És estrany dir que odio veure anuncis amb més freqüència, però no hi ha rebuig natural als anuncis emesos als cinemes. Els colors brillants i les imatges dinàmiques em van cridar l'atenció a l'instant, creant una textura "alta" dins i fora del teatre. En aquest entorn, la gent també se sent inusualment relaxada. A la zona d'espera, mira la informació del vídeo. A l'àrea de venda d'entrades, podeu obtenir informació sobre la venda d'entrades, les llistes de reproducció de pel·lícules i els horaris de l'espectacle. També hi ha un "mur d'empalmament" a la paret de la zona d'entrades del teatre, que reprodueix els tràilers del teatre, vídeos promocionals i les activitats de membres del teatre. La visió és impactant i els colors són enlluernadors. Abans d'entrar al teatre, ja estava a la festa visual. En un instant, vaig sentir que la qualitat general del teatre havia augmentat en N vegades.
El llarg drac del davant es va escurçar gradualment, i la cara del director es va tornar menys solemne. Sembla que la màquina de publicitat ha ajudat molt als venedors d'entrades, reduint el temps de consulta i reduint el seu temps de treball i càrrega de treball. Al mateix temps, també redueix el temps de cua del públic.
Estava a la zona d'espera i vaig veure tota la informació de vídeo reproduïda per la màquina de publicitat. En aquell moment ja era hora que comencés la pel·lícula. Veient la pel·lícula amb tantes expectatives, no em vaig sentir decebut. El naixement, la vellesa, la malaltia i la mort són obstacles que no tothom pot superar. Les despeses mèdiques han provocat que moltes famílies hagin fet fallida. La pobresa a causa de la malaltia és un veritable retrat de les famílies malaltes.
