Com tots sabem, el món real és un espai tridimensional. Excepte la dimensió del temps, el món real consta de tres dimensions: longitud, amplada i alçada. Vivim en aquest món tridimensional cada dia, i la majoria dels dispositius de visualització existents només poden mostrar informació bidimensional no dóna a les persones una veritable sensació tridimensional. Per tal de fer que els objectes i escenes exposades tinguin una sensació de profunditat (és a dir, 3D), la gent ha dut a terme investigacions sobre tecnologia de visualització 3D. Després de més de dues dècades de desenvolupament, s'han aconseguit resultats molt fructífers.
Les pantalles 3D sense ulleres s'utilitzen àmpliament en diversos camps, com ara la publicitat, els mitjans de comunicació, l'ensenyament de demostracions, les exposicions i el cinema i la televisió. A diferència de la tradicional tecnologia de visualització 3D binocular, la pantalla 3D a simple vista té les seves característiques úniques a simple vista, és a dir, el públic no necessita portar ulleres ni cascos per veure l'efecte 3D, i la seva profunditat realista de camp i impressió tridimensional millora enormement l'audiència. L'impacte visual i la immersió durant l'experiència de visualització s'han convertit en el millor producte de visualització per a la promoció de productes, la promoció pública i la difusió de vídeo.
No obstant això, com perceben els espectadors el 3D sense portar cap equip?
1. Com percep l'ull nu el 3D
El món real és un món tridimensional. Les imatges vistes per l'ull humà quan veuen objectes tenen una diferència lateral. La desviació entre dues imatges s'anomena disparitat/paral·laxi. És aquesta paral·laxi la que permet distingir la distància dels objectes i obtenir un efecte tridimensional. Segons diferents valors de paral·laxi, la paral·laxi es pot dividir en paral·laxi positiva, paral·laxi negativa i paral·laxi zero. Quan el públic està mirant, la paral·laxi positiva fa que la gent senti que l'objecte està profundament a la pantalla; paral·laxi negativa fa que la gent senti que l'objecte està flotant fora de la pantalla; la paral·laxi zero és el límit entre la paral·laxi positiva i la negativa, i l'objecte només es projecta a la pantalla, és a dir, sovint dèiem zero pla. A la nit d'estiu, les estrelles estan lluny de nosaltres. La línia de visió que observem a les estrelles és gairebé paral·lela. En aquest moment, la paral·laxi és propera a zero. És difícil per a l'ull humà distingir la distància entre les estrelles. Per tant, creiem que les estrelles estan tan lluny de nosaltres. Tridimensional.
El cervell humà és un sistema nerviós molt complex. Pot produir una sensació tridimensional a través de la reflexió de fusió del centre nerviós òptic i la resposta psicològica visual de dues imatges paral·laxi reflectides en els ulls. Utilitzant aquest principi, podem mostrar dues imatges esquerra i dreta amb paral·laxi al monitor i enviar-les als ulls esquerre i dret respectivament per obtenir una sensació 3D.
El principi de la visualització 3D a simple vista és generalment dividir la imatge mostrada a la pantalla a través d'una reixa o lent, de manera que l'ull humà pugui rebre diferents imatges, realitzant així la visualització 3D. La pantalla de reixa d'escletxa mostra el contingut mostrat col·locant una escletxa amb paràmetres adequats davant del tauler de visualització. Després d'una certa distància, la llum que arriba a l'ull humà es pot separar, i els dos ulls reben dues imatges amb paral·laxi. A la figura 1, l'ull humà pot veure el blau i el verd respectivament, el que pot produir un efecte tridimensional.
