El programari del sistema de pantalla tàctil pot provenir del fabricant original (com ara un sistema operatiu incrustat en un telèfon mòbil), o es pot instal·lar més tard (com ara afegir una pantalla tàctil a un PC tradicional). El programari ha de permetre que la pantalla tàctil i el controlador del sistema treballin junts. Li indicarà al sistema operatiu del producte com analitzar la informació de l'esdeveniment tàctil del controlador tàctil. En els sistemes d'aplicació de PC, la majoria de les operacions de pantalla tàctil són com un ratolí. Això fa que tocar una posició determinada a la pantalla de la pantalla tàctil sigui molt similar a prémer el ratolí contínuament. En un sistema incrustat, el controlador incrustat ha de comparar la informació que apareix a la pantalla amb la ubicació on es rep el toc.
Pel que fa als productes electrònics, el disseny de la interfície d'usuari ha de tenir en compte els cinc sentits de visió, audició, gust, olfacte i tacte de l'usuari, d'una banda, i també considerar l'impacte de les necessitats de l'usuari en el dispositiu o sistema d'altra banda. En l'actualitat, la majoria dels productes llançats al mercat separen la visió i el tacte de l'usuari.
Des de botons o tecles simples en teclats d'ordinador, teclats de telèfons mòbils, reproductors MP3, electrodomèstics i fins i tot comandaments a distància de TV, fins a funcions de clic i desplaçament més avançades, com ara controls lliscants d'ajust de volum, rodes de desplaçament i track pads, la posició de sortida (és a dir, l'entrada de l'usuari o el resultat de l'acció de manipulació) és completament diferent de la posició d'entrada de l'usuari. Si pot fer l'entrada i la sortida, és a dir, la visió i el tacte són completament consistents, i aquesta consistència de visió i tacte és l'avantatge de la pantalla tàctil.
Encara que la majoria de la gent utilitza la vista i l'oïda per interactuar amb els ordinadors, en alguns casos, el tacte és el més adequat. Avui en dia, la tecnologia informàtica ho reconeix cada vegada més i comença a adoptar tecnologia hàptica. El sentit del tacte en grec significa "agafar o tocar", que es refereix a la capacitat d'un dispositiu per produir una sortida que es pot sentir (en lloc de ser vist o escoltat). La sortida tàctil sol ser força o vibració. Hàptics també es poden utilitzar per millorar la visualització de dades, permetre als usuaris navegar per quantitats massives de dades i proporcionar un canal de comunicació addicional.
Les dues aplicacions importants de l'hàptic són la realitat virtual i el funcionament remot. Encara que els hàptics s'utilitzen en jocs d'ordinador a un alt ritme, també es pot aplicar en el camp del control industrial. Per exemple, el sentit del tacte permet als usuaris tocar i sentir objectes en disseny assistit per ordinador (CAD), fabricació assistida per ordinador (CAM) i sistemes similars. La sonda pot enviar senyals de retroalimentació digital al programari de disseny, i tots els sistemes de control i frenada electrònica poden proporcionar a l'operador retroalimentació real, evitant així el pes i la complexitat de les connexions directes o connexions mecàniques assistides per energia.
Potser l'exemple més simple de sensació tàctil és un pom, similar a un pom per afinar una ràdio. En equipar el motor o la unitat de fre amb aquest tipus de pom, és possible tenir diversos dispositius de frenada, frenada dura i fins i tot frenada elàstica, i totes aquestes funcions es poden canviar segons sigui necessari.
